Quan el terror copeja els nostres carrers cometem un error en mirar cap a fora per buscar els motius o els responsables. Evadim la nostra responsabilitat a l’hora de trobar solucions que evitin la repetició d’aquests actes terroristes.

Caiem en el parany de l’estereotipat, en el parany tendit pels ideòlegs d’aquesta barbàrie criminal que pretenen ampliar i generalitzar el conflicte per així confrontar a la nostra societat; perquè saben que en dividir-nos i enfrontar-nos aconsegueixen el seu objectiu d’inocular la por al diferent i aquesta és la seva gasolina per seguir alimentant el seu monstre i captar a més persones per als seus cruels objectius.

El perill constant del terrorisme

El magnífic paper que estan desenvolupant les nostres forces i cossos de seguretat en l’àmbit de la prevenció d’atacs terroristes és indiscutible. Prova d’això és que des del 11M no s’havia tornat a cometre un atemptat d’aquestes característiques. També el fet que les persones que van atemptar a Barcelona i Cambrils haguessin d’utilitzar eines a l’abast de qualsevol, com una furgoneta i uns ganivets, és mostra del cèrcol policial i de la vigilància de les nostres forces de seguretat davant la menor sospita o el mínim moviment de material amb el qual cometre atemptats.

Llavors, què és el que ens falta per fer en aquest procés? La resposta és senzilla, però alhora és la més complicada d’emprendre, perquè penetra en el més profund de l’individu, en la seva ment. La nostra labor com a societat és treballar en la prevenció de la radicalització i l’extremisme; “extremisme” entès com “la tendència a adoptar idees extremes” siguin aquestes del tipus que siguin, però especialment les que acaben en violència. La violència, segons la definició de l’Organització Mundial de la Salut, és “l’ús intencional de la força o el poder físic, de fet o com a amenaça, contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns del desenvolupament o privacions”.