El 1975 es va estrenar a Espanya la pel·lícula La Trastienda, un drama romàntic situat a la popular festa dels Sant Fermins. Estava dirigida per l’oficiós Jordi Grau, i protagonitzada per una jove i espectacular Maria José Cantudo, que escriuria el seu nom a la història del setè art del nostre país. No per la seva interpretació, encara que la noia estava salvable a la pel·lícula, sinó per mostrar-se totalment nua davant la càmera. Una cosa que avui ens sembla el més habitual del món, però que en aquella època, a les acaballes del franquisme, va arribar a ser revolucionari. Cantudo es va convertir en la primera actriu que protagonitzava un nu integral en una pel·lícula espanyola, i aquelles escenes ja van quedar marcades a la retina dels espectadors per sempre. Poc després, el dictador moria i Espanya començava a respirar aquests aires de llibertat que comportarien una de les èpoques més revolucionàries de la nostra història.
Aquell nu va ser només el començament de tot un gènere conegut com a Cine S. El destape, anomenat així per les escenes eròtiques que s’incloïen en el metratge, també va ajudar a rellançar la incipient indústria porno espanyola. Directors com Jess Franco, que venien d’haver triomfat a l’estranger, van produir pel·lícules que de fet incloïen escenes explícites. El cinema eròtic espanyol naixia desacomplexat, i si calia treure primers plans d’un anu xerraire, com a L’Ojete de Lulú, es feia i punt. A partir dels anys 80, la indústria porno espanyola es va deslligar d’aquell cinema S i va començar el seu propi camí, professionalitzant-se a poc a poc. No seria, però, fins als anys 90, quan el sector començaria a despuntar de vendre, ja a rebuf de les altres indústries europees. El canvi de cicle cap a l’era digital era a prop, però al porno en espanyol les pel·lícules a VHS seguien sent el més. Amb la intenció de portar més lluny aquesta sinergia entre les petites productores, diversos professionals del sector van decidir crear una mena de congrés del porno a Catalunya. Així és com veia la llum FICEB, la fira eròtica més gran d’Europa durant molts anys.
Una trobada de professionals del sexe
La primera edició d’aquest certamen va tenir lloc l’any 1992, a la Ciutat Comtal, i no va estar exempta de certa polèmica. El FICEB va aprofitar no només la popularitat de diverses empreses del sector a Catalunya, sinó també part de les infraestructures dels Jocs Olímpics celebrats aquell mateix any. La intenció era ressaltar i portar el contingut eròtic a un nou nivell de popularitat. El Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona, denominació per la qual es va optar en aquell moment, va completar la primera edició d’una manera discreta, però confiant a créixer amb els anys, com així va passar. En només tres edicions, van atraure l’atenció de productores de tot el món, i van ser molts els actors i actrius top que van arribar a Barcelona per participar-hi. Els 90 eren temps de gran obertura sexual a Espanya i Barcelona destacava a més a més com una de les ciutats més modernes en aquest sentit.
Una cita amb convidats internacionals
D’on sorgeix, però, la idea de crear FICEB? Podria dir-se que en aquell temps, la indústria porno espanyola encara estava en bolquers. Tot just unes quantes productores treballaven pel seu compte, amb actors semiprofessionals majoritàriament. El negoci, però, començava a ser important, i ja trobem un nombre ingent de pel·lícules realitzades a finals dels 80 i principis dels 90, amb bons mitjans. Faltava fer aquest salt de qualitat per alternar-se amb països com França o Itàlia, i FICEB es va pensar com un lloc de trobada i exposició. Professionals de la indústria que feien força comuna per conèixer-se, crear vincles i mostrar que el cinema porno espanyol estava a l’alçada. I res millor que comptar amb els millors actors del nostre país i amb bons amics seus, arribats des de mig món.
Nacho Vidal i Rocco Sifredi van ser segurament les primeres estrelles notables al FICEB. Dos actors que ja estaven a dalt de tot en aquell moment, i que podien atraure moltes més pornstars de la indústria. La catalana Silvia Saint o el director Ramiro Lapiedra van contribuir també a donar un toc més nacional a aquest esdeveniment, que ha comptat amb estrelles internacionals de la talla de Tera Patrick o Sasha Grey. Els “famosos” eren un ganxo per atraure el públic, que després trobava estands de tota mena de productores nacionals. Fins i tot es van reservar espais per a fetitxistes, sadomasoquistes i parelles liberals, sent un festival molt obert en aquest sentit. El cinema era important, però a poc a poc, la indústria de la sexualitat més enllà de les pel·lícules va anar guanyant terreny.
Polèmiques al voltant del FICEB
Aquesta transformació, especialment els anys 2000, va portar el FICEB a patir crítiques fins i tot des de dins de la indústria. Les grans empreses de joguines sexuals començaven a fagocitar el festival, que principalment havia nascut per a la indústria del cinema pornogràfic i eròtic. D’aquest darrer ja en quedava ben poc, havent gairebé desaparegut al nostre país en aquells anys. A 2008, la celebració del FICEB en una discoteca molt propera a un club de contacte va provocar crítiques des de molts sectors, incloent actors i directors que van participar al festival. Els partits polítics també van utilitzar l’esdeveniment com a diana per a les seves crítiques, afirmant que una fira d’aquesta mena podia afectar la bona imatge de la ciutat a l’estranger.
Després d’uns anys de crisi i la seva marxa fins i tot a Madrid, FICEB va tornar intentant tornar a reverdir llorers, mentre que un altre festival, el Saló del Sexe de Catalunya, es refermava. El lliurament dels premis de la indústria del porno va suposar una nova empenta per a FICEB, però estava clar que ja no era el mateix d’abans. A la recerca de generar més audiència i publicitat, el festival va entrar a diverses polèmiques amb grups conservadors. Després de l’anunci d’una edició per part d’Amarna Miller, la societat espanyola va tornar a atacar aquest esdeveniment, i el va considerar inadequat i ranci en temps de correcció política. El porno s’ha convertit, per a molts, en una indústria poc desitjable, masclista i retrògrada. En lloc de revertir aquesta visió, alguns semblen entossudits a mantenir-la, al·ludint a un tipus de públic que, per descomptat, no hauria de correspondre’s amb la totalitat.
El seu futur incert
El festival va celebrar la seva darrera edició, ja molt més petita, l’any 2019. La crisi del coronavirus va apartar completament les poques opcions de permanència d’un esdeveniment que ha anat llanguint durant l’última dècada. La indústria porno espanyola continua intentant mantenir-se, encara que les productores semblen més interessades a dur a terme la guerra pel seu compte. Un esperit totalment diferent del que al seu dia va marcar la creació del festival. És una cosa que passa per tota Europa, de fet. Aquests grans esdeveniments ja estan en perill d’extinció perquè el porno ara està completament a la xarxa, i fins i tot s’està professionalitzant des de les habitacions. Ja no hi ha necessitat de comptar amb un equip professional per enregistrar escenes. No sabem què passarà amb FICEB en el futur, però sens dubte els seus dies semblen comptats, i potser no tornem a assistir a cap edició més.